A Manresa hi ha un fil roig que ve de lluny.  La història dels moviments socials i de l’esquerra independentista a la ciutat és una història de dècades, marcada per la persistència, per la repressió, però sobretot per una idea molt clara: la necessitat de construir espais propis, des de baix, i col·lectivament.

Ja als anys 70, en ple final del franquisme, l’independentisme s’organitza amb força al Bages. No parlem de quatre gats, parlem d’un moviment que arrela, que s’organitza i que, fins i tot, aconsegueix representació institucional. I al mateix temps, vincula des del principi la lluita nacional amb la lluita social. 

Als anys 80 arriba la repressió. Detencions, persecució, intents constants d’aturar un moviment que feia por perquè creixia i perquè arrelava. I en aquest context, hi ha un episodi que no podem oblidar: El 4 de novembre de 1984 el Centre Alimara va patir un atemptat parapolicial que pretenia enterrar les veus que qüestionaven el règim sociopolític vigent. Aquell atac tenia un objectiu clar: trencar la xarxa, sembrar la por i acabar amb una manera d’organitzar-se que els era incòmoda.

Però no ho van aconseguir!

Des de fa 36 anys que seguim dempeus mantenint l’esperit de lluita viu. 

Prendrem el llegat dels casals i centres socials que ens han precedit per continuar teixint el fil roig de la història combativa de Manresa. Preservar la memòria militant de l’Esquerra Independentista manresana ens permetrà conservar tots els aprenentatges dels cicles polítics viscuts a la ciutat generació rere generació.